CAIXA GIRONA FIGUERES

Aquest diumenge en David i en Dani hem anat a còrrer la cursa de Caixa Girona a Figueres. L'experiència en general ha estat bona, com sempre, tot i que hem tingut les nostres cosetes, també com sempre!.

El circuit era ràpid però molt complicat per fer avançament. Hi havia trams tècnics, sobretot per la velocitat en que es podia fer tot. El terreny era molt sec. A més la gran presencia de corredors complicava molt més el fet de poder portar el teu ritme de cursa.

Comencem per en David que per alguna cosa és el Boss (o era el Clown? bé no ho tinc molt clar, i veient les seves últimes entrades al blog penso que ell ja tampoc ho té massa clar...). El cas és que el nostre líder ha fet una de les grans curses que ens té acostumats. Ha posat un ritme "infenal" i ha aconseguit una meritòria 20ª posició en una categoria tan difícil.

Seguint la seva tònica personal, abans de la meitat de la primera volta va tirar el botellí a terra (expressament com sempre) per poder tenir un argument per culpar al seu equip per la falta d'assistència (sobretot a l'Anna) i guardar-se un roc a la faixa per si la cursa no li anava prou bé, cosa que no va passar, i poder dir allò de: "com que no tenia aigua...". De totes formes al nostre líder no se li pot negar que està en un moment de forma increhible. Enhorabona!!.

Jo també vaig seguir el meu ritual. Vaig sortir empanat darrera el "peloton" i quan havia fet l'esforç d'avançar corredors pels marges fins arribar a la zona on creia que havia d'estar, en una recta plana de bona visibilitat i cap perill aparent, vaig notar una patacada com si m'estiressin la bici des del darrera. Com que era una zona tranquila i jo estava mirant els corredors del davant per si els podia avançar, no estava agafat fort i vaig sortir pel davant com en Superman (Superflanders, d'acord). Després de recollir la bici amb la cala perjudicada vaig estar una estona replantejant-me si valia la pena seguir, però com que vaig anar trobant-me bé ho vaig fer i no em puc queixar.

Volem donar les gràcies al Librul.lin pels ànims que ens va donar, però ha d'estar més atent a la segona volta perquè jo gairebé torno a caure per saludar-lo a ell, ja que no estava mirant...

Aquí veiem el moment en que m'estaven curant el braç i va passar pel costat una rossa despampanant. Es dedueix per l'atenció que li mostra el Boss ( i potser una mica jo...).

Sort que era una rossa i no un tiarro, i així la socorrista no va perdre la concentració en la meva ferida. Si ella hagués fet el mateix que en David penso que m'hauria dessangrat!